El responsable de l’Altaveu reivindica un festival públic que arrisca, descobreix nous artistes i defensa una música que vagi més enllà de l’espectacle.
Amb 37 edicions d’història, el Festival Altaveu escalfa motors per a una nova cita a Sant Boi reivindicant allò que l’ha convertit en una proposta singular: descoberta, risc, transversalitat i una programació que no està sotmesa a les necessitats comercials de la indústria musical.
Ens entrevistem amb Víctor Partido per parlar del present i el futur de l’Altaveu, del seu paper dins la vida cultural de Sant Boi i del repte d’arribar a nous públics. També abordem el talent emergent, la cultura pública i una edició que posa la mirada en els 50 anys de la històrica Diada de Sant Boi de 1976.
L’Altaveu arriba a la 37a edició com un dels festivals públics més veterans de Catalunya. Què es trobarà el públic aquest any i quins són els grans reclams del cartell?
Aquest any hem basat bona part de la filosofia del festival en tres eixos: la descoberta, la singularitat i la transversalitat, sense oblidar el reconeixement als artistes pioners que, en el seu moment, van decidir arriscar.
És el cas de Los Sírex, que representen una generació que fa 60 anys va obrir camí a una música popular d’arrels anglosaxones i més rebel, aleshores amb molt poc espai.
També hi ha Señor Chinarro, amb més de tres dècades de trajectòria, una proposta menys coneguda pel gran públic però precursora de la música independent i indie d’aquest país.
“Hi ha gent que ve a veure propostes que no coneix perquè confia en la prescripció de l’Altaveu”
Enguany combineu noms històrics com Los Sírex o 091 amb artistes emergents. Quin criteri hi ha darrere d’aquesta barreja i què voleu que expliqui sobre la identitat de l’Altaveu?
ada any partim d’una premissa que ens serveix per orientar les descobertes del festival. Enguany, per exemple, Los Sírex representen aquesta idea de pioners i precursors que han provocat canvis en la història de la música del país.
Alhora, l’Altaveu aposta per artistes que encara es troben en una fase inicial de visibilització, amb l’objectiu de posar-los en valor i acostar-los al públic abans que entrin en circuits més grans.
També hi ha un component de confiança: hi ha gent que ve a veure propostes que no coneix perquè confia en la prescripció de l’Altaveu.
Som un festival 100% de capital públic i no estem condicionats per cap necessitat de mercat. Les entrades tenen un preu testimonial o fins i tot són gratuïtes, i això ens permet programar sense pressions comercials.
Quin perfil de públic té avui el festival? Ve sobretot de Sant Boi i del Baix Llobregat o cada vegada arriba més gent de Barcelona i d’altres punts de Catalunya?
El públic de l’Altaveu és ara més sènior, tot i que varia molt segons la proposta. Quan programem artistes més joves, també hi respon un públic jove, com va passar l’any passat amb Remei de Ca la Fresca.
Enguany hi ha noms com Jordi Ganchitos, un fenomen viral del Baix Llobregat que aborda temes com Renfe, l’habitatge o la precarietat laboral des de l’humor i una filosofia do it yourself. També hi trobem artistes com Kris Tena o Leire Estruch, amb propostes joves i poc convencionals.
Alhora, els noms amb més projecció atrauen públic de tota l’àrea metropolitana. I en un context en què els concerts s’han encarit molt, la gent torna a valorar especialment les propostes gratuïtes impulsades des de l’administració. La cultura pública torna a tenir un valor important.
“Som un festival 100% de capital públic i no estem condicionats per cap necessitat de mercat”
L’Altaveu ocupa espais molt cèntrics de Sant Boi i bona part de la programació és gratuïta o assequible. Fins a quin punt voleu que sigui un festival dels veïns i no només un reclam per al públic de fora?
El que volem és oferir un recorregut proper. Si vens a Sant Boi a veure un concert a l’Ateneu o a Cal Ninyo, després pots anar als jardins i acabar a la plaça.
En menys de 300 metres pots veure tres o quatre concerts de manera gratuïta o a un preu molt assequible, amb propostes de qualitat i una oferta molt variada. Crec que això és un valor afegit important.
A més, articulem la programació perquè hi hagi una mínima línia de continuïtat. Encara que les propostes parteixin de gèneres diferents, intentem que siguin complementàries i que generin una energia semblant dins del recorregut.
Quan arriben milers de persones a Sant Boi durant el festival, quin impacte real té això en bars, restaurants, comerç i activitat cultural? Teniu eines per mesurar aquest retorn?
Habitualment ens condicionen molt els horaris. Però quan la gent ens visita d’una manera més relaxada es troba amb un Sant Boi diferent.
Tens les termes, l’Ateneu, la zona del nucli antic… El festival també et permet descobrir una ciutat amb un recorregut molt important.
Sant Boi té moltes coses per veure i revisitar, i té una personalitat realment pròpia. La gent que assisteix al festival amb més regularitat m’ho diu.
L’Altaveu reivindica molt la descoberta i el talent emergent. Quines oportunitats concretes genera per als músics de Sant Boi i del Baix Llobregat?
Hi ha dues vies en què el talent de Sant Boi es pot sentir representat. La primera són les produccions pròpies.
L’any passat vam fer una recreació del repertori dels The Beach Boys. Vam reunir una vintena de santboians i va ser el primer gran homenatge al grup.
L’altra via és Altaveu Frontera, on donem veu i visibilitat a propostes emergents que encara no formen part de la indústria. Els artistes poden presentar la seva candidatura, el jurat escolta les propostes i els projectes seleccionats s’integren dins la programació de l’Altaveu.
Si el nostre ADN és reivindicar les propostes emergents, hem de ser coherents i fer que convisquin amb la resta de la programació del festival.
“Si fem polítiques culturals sense espectadors, la cultura no es regenera”
Després de tantes edicions, quin és ara el gran repte del festival per continuar sent rellevant i no convertir-se en una cita previsible?
Cada vegada hi ha més distància entre les programacions musicals privades i les públiques, perquè responen a lògiques diferents. L’Altaveu ha de fer una fotografia fidedigna de l’escena catalana i estatal i complir la seva missió: descobrir, potenciar i donar visibilitat a propostes interessants abans que facin el salt.
Quan una proposta està efervescent és el moment clau. Quan ja forma part de l’establishment, ja no és per a nosaltres. Ens ha passat amb artistes com Queralt Lahoz, Sílvia Pérez Cruz o Judit Neddermann.
Nosaltres treballem des de la prescripció pública i busquem un retorn que va molt més enllà de l’econòmic: generar cultura popular, arrelament i comunitat.
També necessitem crear nous públics. Hi ha molts creadors de contingut musical, però poca gent a l’altra banda que el consumeixi. Si fem polítiques culturals sense espectadors, la cultura no es regenera. Necessitem tant creadors com públic disposat a rebre i sostenir aquesta oferta.
Quins objectius us marqueu a mig termini? Créixer en públic, ampliar espais, reforçar la projecció exterior, portar més artistes internacionals o consolidar encara més el model actual?
Tenim artistes de diferents generacions vinculats a una mateixa manera d’entendre la llibertat. Parlem de noms i universos que poden anar de Serrat a Mushka o Els Amics de les Arts.
Avui dia és molt difícil reunir tres o quatre generacions d’artistes al voltant d’un mateix esdeveniment i d’una mateixa manera d’entendre aquesta llibertat.
Volem que tot això quedi encapsulat en una experiència. Hem intentat que artistes de nova fornada puguin tenir contacte amb altres generacions i que versionin cançons amb més de 60 anys d’història.
Com a festival públic hem de construir un discurs perquè aquests artistes entenguin que al darrere hi ha un background que justifica la seva participació. Volem generar un lligam entre artistes que representi 60 anys de música.
“La música ha de ser entreteniment, però no només. Ha de ser assequible i emblemàtica, però ha de parlar”
Enguany també es posa el focus en els 50 anys de la Diada de Sant Boi. Què s’hi trobarà el públic?
El 1976, Sant Boi va quedar col·lapsat perquè gent d’arreu de Catalunya va venir a reivindicar la catalanitat. Encara no hi havia noves lleis i estàvem en un moment de limbe total.
Sant Boi va quedar retratat com un territori d’acollida de diferents sensibilitats del catalanisme. Allò va reforçar també el discurs que desembocaria en la Diada de Barcelona del 1977.
Hem volgut donar visibilitat a aquell moment i donar llibertat artística als artistes. Volem fer-ne una lectura lliure. Veurem coses molt diverses, innovadores i curioses. En els temps que corren, en què és molt difícil ajuntar artistes, això té molt valor.
Si haguessis de convèncer algú que no ha vingut mai a l’Altaveu, què li diries que trobarà aquí i que probablement no trobarà en altres festivals de l’àrea metropolitana?
Avui dia hi ha moltes experiències vinculades a la música que són molt espectaculars i que generen FOMO.
L’Altaveu té un punt motivacional, iniciàtic i de poder tocar allò que té a veure amb l’essència de la música, que forma part de poder experimentar les primeres vegades amb la música. És un altre tipus d’experiència. Aquí encara toques la música, la pots tocar.
La música, ara, és molt muntatge i producció i té a veure amb l’espectacle, però també ha de ser emblemàtica i ens ha de portar a un espai. Si no, estem perduts.
Confondrem un partit de futbol o una experiència vinculada a l’entreteniment amb la música. I la música ha de ser entreteniment, però no només. Ha de ser assequible i emblemàtica, però ha de parlar.
- Et Recomanem -
