Càritas avisa sobre noves formes de pobresa i diu que el 13% dels catalans cauen en situació extrema en pagar el lloguer

ACN Barcelona – L’exclusió social afecta cada cop més persones a Catalunya, incloses aquelles que tenen una feina estable. “Pago el lloguer i no em queda res”, ha afirmat Romina Mancilla, mare de tres fills, que treballa a mitja jornada a Cambrils (Baix Camp). La seva situació no és única: cada vegada més famílies es veuen atrapades pel cost de l’habitatge i la precarietat laboral. Miriam Feu, secretària general de Càritas, ha alertat en declaracions a l’ACN que el 13% de la població catalana cau en pobresa extrema després de pagar el lloguer. Ha indicat que aquesta situació és “insostenible”, i ha exigit polítiques públiques urgents i impulsar el pacte d’estat per a l’habitatge, la llei contra el sensellarisme i la prestació universal de criança.
Les dades confirmen que situacions com la de la Romina Mancilla no són casos aïllats, sinó el resultat d’un problema estructural. Segons l’Informe FOESSA 2024, el 13,3% de la població entra en pobresa extrema després de pagar l’habitatge, mentre que el 12,6% viu en situació d’amuntegament greu.

Miriam Feu, secretària general de Càritas Catalunya, ha remarcat que l’informe revela que “hi ha 1,3 milions de persones en situació d’exclusió social a Catalunya”. Des del seu punt de vista, aquestes dades evidencien que “l’exclusió s’ha cronificat” i que, un cop s’inicia aquest procés, és molt difícil revertir-lo. “Hi ha dos grans motors que s’entrellacen entre ells i que són generadors d’aquesta exclusió social: l’habitatge i el mercat laboral”, ha assegurat. En aquest sentit, ha subratllat que l’elevat cost dels pisos expulsa persones de casa i dificulta l’accés a un habitatge digne. Ha lamentat que un 38% de la població catalana ocupada es trobi en situació de precarietat.

La portaveu de Càritas ha indicat que aquestes situacions tenen especial impacte en els joves i les famílies amb infants i adolescents a càrrec, que “en molts casos es troben exclosos de poder fer una vida amb normalitat dins de la nostra societat.”

A més, ha revelat que hi ha “multiplicadors” que agreugen aquests escenaris. Aquests són la salut, perquè les persones malaltes o amb addiccions tenen més dificultats per fer front als problemes, i les relacions socials. “Tenir xarxa social i persones que t’acompanyin, t’escoltin i et donin un cop de mà quan estàs passant un mal moment marca la diferència entre poder sortir d’una situació d’exclusió o quedar-te de manera cronificada”, ha afirmat.

Feu també ha apuntat que “l’escut de protecció social també està presentant limitacions i mancances”, i ha exigit polítiques públiques integrals que estiguin centrades en les persones més vulnerables. En aquest sentit, ha sol·licitat que es tiri endavant el pacte d’estat per l’habitatge, la llei contra el sensellarisme i la prestació universal per criança.

També ha destacat la feina que fa Càritas per acompanyar les persones que ho necessiten, tant des del punt de vista material com psicològic. “Treballem molt el sentiment de pertinença a la comunitat per dotar aquests individus de resiliència comunitària i donar-los forces per tirar endavant”, ha detallat Feu, que ha recordat que “el primer que necessiten les persones és sentir-se acompanyades i veure que formen part de la societat”.

Per Feu, Catalunya es troba en un moment crucial perquè, si tot continua com fins ara, la situació acabarà sent “insostenible”. 

“El meu lloguer és la meva nòmina”

Un dels rostres d’aquestes noves tipologies de pobresa és el de la Romina Mancilla, una mare de família argentina que té 39 anys i que fa dos anys que viu a Cambrils amb el seu marit i els seus tres fills. Ha relatat que abans d’arribar a Catalunya va acordar el lloguer d’un pis al municipi de la Costa Daurada per 650 euros, però que, en arribar, el propietari la va informar que finalment hauria de pagar 850 euros mensuals. “Va ser molt difícil, perquè vam haver-nos d’adaptar”, ha comentat la dona, que actualment treballa a mitja jornada en una empresa de neteja subcontractada per un supermercat.

Ha detallat que el seu sou, sumant-hi els complements que percep, arriba als 850 euros. “La meva nòmina és el lloguer”, ha assegurat l’afectada, que ha dit que un cop el paga, pràcticament ja no li queden diners per viure. A les despeses del pis s’hi afegeixen la llum, l’aigua, les escombraries i internet. “Quan ho sumo tot, arribo gairebé als 1.000 euros”, ha relatat Mancilla, que ha afirmat que ha arribat a tenir fins a cinc feines per poder arribar a final de mes. “A vegades el cos ja no dona més de sí”, ha lamentat.

Ha reconegut que el sou del seu marit és irregular, fet que converteix cada mes en una incògnita. “Vivim a l’expectativa de si el mes que ve arribarem”, ha comentat la dona, que ha assenyalat que el que més l’angoixa és no poder cobrir les necessitats bàsiques dels seus fills. “El pitjor és no tenir per donar-li menjar al nen més petit”, ha afirmat, tot comentant que “un pot aguantar i pot arreglar-se, però no pot deixar d’atendre els fills”.

En aquest sentit, ha relatat que la precarietat els obliga a fer renúncies constants. “A vegades no puc comprar el calçat dels nens o el material escolar”, ha dit. Mancilla ha explicat que la família intenta ser creativa, buscar ofertes, usar aplicacions de segona mà: “Hi ha mesos en què no podem sortir ni fer res perquè no es pot”, ha apuntat.

També ha reconegut que quan la situació va esdevenir “insostenible”, es va veure obligada a demanar ajuda a Càritas. Ha admès que li va costar molt apropar-se a l’entitat per principis. “No formava part de la meva manera de ser”, ha explicat. Amb tot, ha celebrat haver-ho fet, perquè no només va rebre suport material, sinó també acompanyament psicològic: “L’ajuda econòmica és necessària, però si una mare o un pare no està bé psicològicament tampoc pot afrontar tot aquest caos”.

El futur és el que més la preocupa, ja que considera que trobar un pis més barat és gairebé impossible. “Et demanen moltes nòmines, un altre garant, tres mesos d’entrada…”, ha indicat la dona, que ha advertit que arribar a ajuntar aquestes quantitats és inviable per a la seva família. També ha valorat que el problema de l’habitatge ha empitjorat en els darrers anys, en part a causa del lloguer turístic: “Cal fer alguna cosa perquè l’augment no sigui tan desorbitat”, ha remarcat.

Ha assegurat que, tot i optar-hi, no li han concedit les ajudes sol·licitades a l’Ajuntament i a la Generalitat, perquè no compleix els requisits, sigui per edat o per nivell d’ingressos.

“Quan estàs així, l’estructura i l’acompanyament són quasi el 100%”

Tot i que cada cop hi ha més famílies afectades per situacions com la de Romina Mancilla, també hi ha casos de superació en què la llum al final del túnel comença a deixar-se veure. Eduard Montalbán és un veí de Sabadell que després de treballar més de 30 anys al sector de l’hostaleria i fer de cuiner a Eivissa durant cinc anys, va haver de deixar de treballar per un problema d’addiccions. Ha relatat que la “malaltia mental” que patia el va fer caure en una espiral destructiva i un deteriorament progressiu, fins a viure al carrer i ocupar un pis que no disposava dels subministraments bàsics. En aquest context, va acabar recorrent al servei de Sensellarisme de Càritas per dutxar-se i fer els àpats bàsics.

Ha detallat que aquell primer contacte amb l’entitat va ser clau per començar a establir els vincles que l’han ajudat a sortir de la situació d’exclusió en què es trobava. Ha relatat que un dia, en veure un tècnic desbordat, va oferir-se a ajudar-lo. “Li vaig dir: puc ajudar-te en alguna cosa? I així vaig començar a encarregar-me d’algunes tasques, com rentar la roba”, ha recordat. Aquell gest va marcar l’inici d’un procés de voluntariat que, amb el temps, va derivar en una proposta de feina temporal en una empresa d’inserció de Càritas, que finalment va esdevenir una feina estable.

“El treball m’estructura el dia i els horaris, i això és fonamental per a mi en l’àmbit terapèutic”, ha apuntat Montalbán, que també ha explicat que ha reprès els estudis: primer s’ha tret l’ESO, després ha fet un curs per accedir a un grau superior i ara estudia per convertir-se en tècnic d’Integració Social. “A vegades ni m’ho crec”, ha admès, tot expressant la voluntat que la seva experiència serveixi perquè altres persones no es quedin pel camí.

Tot i els avenços, és realista amb el futur. Actualment viu en un recurs de Càritas i sap que accedir a un pis propi serà complicat. “No sé si podré mantenir un habitatge només jo”, ha reconegut l’home, que ha indicat que amb el seu sou serà difícil arribar a final de mes.

Montalbán ha assegurat que en situacions d’exclusió, la diferència la marca l’acompanyament integral. “Quan estàs així, l’estructura és quasi el 100%”, ha afirmat. En aquest sentit, ha dit que disposar d’un lloc on viure, tenir normes de convivència, rutines i suport professional ha estat fonamental per poder refer la seva vida: “Reconduir-se és importantíssim, però depèn de cadascú”.

Finalment, ha insistit que ningú està exempt de caure en una situació de pobresa. “És un fil molt menut que es pot trencar”, ha dit, tot enumerant separacions, pèrdues de feina o addiccions com a factors desencadenants. Per això, ha defensat el paper de les entitats socials i ha animat a tots els que es trobin sols a alçar la veu: “Tots necessitem ajuda, demaneu-la”.